En un modest poble prop de Manresa (província de Barcelona), bressol de la revolució industrial a Catalunya, hi viu En Pere, un noi provinent  d’una família de terratinents adinerada. Ja amb 12 anys condueix el Ford T del batlle. Degut a l‘addició al joc del seu pare, la família s’arruïna i En Pere, que ocupa el càrrec de primogènit, es veu obligat a abandonar l’escola amb 14 anys i marxar a Barcelona per buscar feina. La seva empenta i mentalitat treballadora fa que de seguit trobi una ocupació com a cambrer en un bar del barri de Gràcia. En les seves poques hores lliures reparteix pesades garrafes de vi pel barri, ven tabac i comença a fer negocis amb tothom. Passen pocs anys perquè En Pere esdevingui propietari de les botigues de queviures més importants de la ciutat comtal i d’una companya de taxis amb vehicles americans d’entre altres negocis, quan a la ciutat pràcticament no circulen cotxes. Entre les nombroses anècdotes cal destacar que En Pere es mou regularment per l’hotel Ritz de la ciutat comtal, on li diuen “Don Pedro”, i fins i tot rep cartes enviades des de Sevilla on només apareix el seu cognom i “Barcelona”.

Malgrat tot, el pare d’En Pere aconsegueix salvar un petit negoci de transport de materials i al principi dels anys 1930 En Pere arriba amb el seu pare i germans al Principat d’Andorra transportant pedres per construir els murs i instal·lacions de Fhasa (Forces Hidroelèctriques d’Andorra SA, avui coneguda sota el nom FEDA), el projecte públic més important del país en el desplegament de les infraestructures energètiques i la xarxa viaria que connecta les fronteres d’Espanya i França. Aquesta aventura el permet  descobrir el petit país de les valls i s’enamora de la seva bellesa i les oportunitats de negoci que ofereix, especialment en una època on s’implanta la dictadura franquista al país veí i entra en una espiral de manca de llibertats, pobresa i aïllament de l’exterior. La família d’En Pere s’instal·la a Les Escaldes i ell aprofita la manca de productes en l’Espanya de la postguerra per introduït mercaderies de França i més enllà de manera massiva a través d’Andorra, pràctica molt habitual en aquell moment i coneguda com “estraperlo”.

Els seus diversos negocis a Barcelona ja fa temps que fructifiquen i l’any 1943 construeix  l’hotel Rosaleda a Encamp per establir una base permanent a Andorra i dirigir els seus negocis d’ençà. L’hotel Rosaleda és dissenyat pel millor arquitecte de l’època a Barcelona, En Adolf Florensa, i gràcies a l’ajut de la muller d’En Pere, Na Yvette, d’origen suís i amb estudis d’hostalatge à Lausana, el converteixen en el millor hotel del país i establiment de luxe de referència a Andorra, però també a Barcelona on les millors famílies passen  estius sencers gaudint de les nostres valls. (Avui en dia el Rosaleda és un edifici d’interès públic, classificat pel govern d’Andorra i seu del ministeri de Cultura.) L’hotel Rosaleda és l’únic establiment hoteler del país amb piscina i sala de festes on nombroses parelles andorranes es coneixen i molts fins i tot contreuen matrimoni, en un temps on a Encamp les cases no tenen ni aigua correnta. La carretera nacional des de la duana espanyola s’asfalta fins la porta de l’hotel perquè “ho mereix”, la resta roman un  camí de pedres fins la duana francesa durant uns anys.

A més, En Pere manté una altra seu en territori espanyol a Tàrrega (província de Lleida) on munta un negoci d’alimentació i una fàbrica d’ametlles, producte que ven per vagons sencers a França. En Pere és pioner en molts àmbits. La seva valentia i visió de negoci el porten a fundar la primera companyia de transport públic d’Andorra, Clipol, avui coneguda com Cooperativa Interurbana, junt amb els socis Climents i Pol de Sant Julià l’any 1953, i Na Yvette viatja regularment a Alemanya a buscar nous autobusos de línia amb el seu petit Messerschmitt per incorporar-los a la flota. Més tard, Na Yvette s’instal·la als anys 60 a Barcelona i crea una empresa de representació de rellotges suïssos i comercialitza marques de prestigi com Jeager-LeCoultre, Favre-Leuba o Ebel, tota una proesa en aquells temps d’escassetat.

Altres emprenedories d’En Pere destaquen en el sector de l’automòbil i el duen a tenir la primera representació de Auto Union al Principat durant els anys 1950-60, avui esdevinguda Audi (Auto Union Deutsche Industrie), i de llençar-se en la importació, transport i distribució de carburant amb gasolineres repartides per la capital, Encamp i el Port d’Envalira, essent el primer en distribuir les marques Total amb un soci andorrà, i Elf individualment al país. Però més endavant torna a inclinar-se al turisme i l’any 1968 inaugura el primer telecabina del Principat d’Andorra que uneix el centre d’Encamp i el llac d’Engolasters amb la construcció d’un edifici en el pur i innovador estil constructiu alemany Bauhaus de l’època, mecanisme que importa de Suïssa i que transporta  muntanya amunt amb mules. (Avui ja desaparegut, és encara l’únic telecabina de inversió privada construït mai a Andorra i que es pot assimilar a les primeres inversions en el món de l’esquí del país; el segon aparell, de capital públic, s’instal·la només 30 anys més tard.)

Altres idees de negocis el porten a invertir en botigues de comerç electrònic, joieria i carnisseries a Andorra La Vella, en nombroses transaccions immobiliàries a Andorra, Tàrrega i Barcelona, fins i tot amb participacions en un casino a Tolosa i l’adquisició dels principals bingos de Barcelona. Finalment, ja amb edat avançada, construeix l’hotel Pic Maià de tres estrelles i amb més de 100 habitacions a 2400 metres d’alçada al Port d’Envalira, avui encara l’hotel més alt del Pirineu.

Les poques però intenses tertúlies familiars van promoure que el seu esperit emprenedor i les idiosincràsies d’Andorra se’m contagiés durant els dinars, i les seves aventures empresarials m’arribessin a l’ànima com a tant d’altres negociants andorrans. Aquesta és la meva herència.